Guerra, energia, habitatge, escoles, serveis públics, protestes. Per què sembla que tantes tensions europees s'intensifiquen alhora? Les mobilitzacions recents a França, Itàlia, Portugal o Albània coincideixen en el temps, però tenen causes diferents, des del cost de la vida fins a l'educació o la corrupció.

La meva hipòtesi és una altra: no és tant que tot empitjori al mateix temps, sinó que diverses crisis s'encavalquen quan persones i institucions disposen de menys marge material, institucional i polític per absorbir-les i transformar-les conjuntament. En la meva recerca sobre cooperació en contextos de crisi i conflicte, aquesta és una pregunta central: per què una pressió compartida genera cooperació en alguns casos i confrontació en d'altres?

Quan una crisi travessa fronteres

La recerca sobre crisis transfrontereres mostra que molts problemes actuals desborden les fronteres geogràfiques, administratives o sectorials amb què organitzem les respostes. Una guerra pot convertir-se en una crisi energètica; aquesta, en inflació; la inflació, en pressió sobre les llars i els pressupostos públics. El problema es desplaça més ràpidament que les institucions encarregades de respondre-hi.

Ho veiem ara. En una declaració davant el Comitè Monetari i Financer Internacional del 17 d'octubre, el Banc Central Europeu advertia que el conflicte al Pròxim Orient continuava exposant els mercats energètics a fortes oscil·lacions. Una decisió presa lluny d'Europa pot acabar afectant la factura de la llum, el transport o el cost de produir aliments.

La recerca sobre policrisi afegeix una precisió important: no n'hi ha prou que diverses crisis coincideixin. Parlem d'entrellaçament quan una alimenta o amplifica les altres. És aquesta transmissió entre sistemes, i no només l'acumulació de males notícies, la que pot fer que el conjunt sigui més difícil de gestionar.

El marge també s'esgota

Una nova sacsejada no arriba mai a una societat que comença de zero. Arriba després de les anteriors. En una enquesta en línia de gran abast d'Eurofound, de mostreig no probabilístic i ponderada per aproximar-se al perfil demogràfic de la UE, el 61 % dels participants de llars de renda baixa afirmava tenir dificultats per arribar a final de mes el 2025, davant del 9 % dels de renda alta.

Això ajuda a respondre el “per què ara”. Una pressió que potser era suportable fa tres anys deixa de ser-ho quan ja s'han consumit estalvis, alternatives i paciència. No és només la intensitat d'una crisi el que importa, sinó sobre quin marge disponible cau.

També hi ha un problema de ritmes. Els mercats canvien ràpidament; les reformes necessiten temps; les vides no sempre poden esperar. Les institucions treballen amb pressupostos, legislatures i processos de negociació. Les persones prenen decisions sobre emancipar-se, estudiar, tenir fills o canviar de feina en períodes que no es poden ajornar indefinidament.

La sensació que tot va pitjor també té una dimensió perceptiva. Un estudi experimental dut a terme en 17 països va trobar, de mitjana, una resposta psicofisiològica més intensa davant de notícies negatives que positives. Això no converteix el malestar en imaginari. Dues coses poden ser certes alhora: podem sobreestimar el deteriorament general i, al mateix temps, patir problemes molt reals. La percepció pot amplificar les males notícies, però no inventa el lloguer que no es pot pagar, l'escola sense recursos o el salari que cada mes rendeix menys.

Necessitar-nos no significa estar d'acord

Aquí apareix un altre error habitual: pensar que, si un problema és compartit, també ho són els interessos. No necessàriament. Els governs poden haver de protegir el poder adquisitiu i alhora contenir el dèficit; una transició energètica pot generar beneficis col·lectius però costos concentrats; una reforma pot ser urgent per a uns i amenaçadora per a altres.

La cooperació comença precisament aquí: quan cal negociar interessos diferents sense convertir cada desacord en un joc de suma zero. Els casos que he analitzat apunten en aquesta direcció: la urgència pot facilitar l'acció conjunta, però no substitueix la confiança, l'organització ni una visió prou compartida del problema. Quan aquestes condicions fallen, la mateixa pressió que ens obliga a cooperar pot empènyer-nos a protegir-nos per separat.

Protestar també pot ser cooperar

El malestar, però, no condueix necessàriament al replegament. Una metaanàlisi de 182 efectes sobre acció col·lectiva va identificar tres factors recurrents en la mobilització: la percepció d'injustícia, la identificació amb altres persones afectades i la confiança que actuar conjuntament pot servir d'alguna cosa.

Per això una protesta pacífica pot expressar desconfiança envers les institucions i, al mateix temps, confiança entre els qui s'organitzen. El conflicte i la cooperació no són sempre oposats: de vegades la cooperació emergeix precisament dins del conflicte.

Europa ja ha mostrat una altra possibilitat. Durant la pandèmia, després de negociacions molt dures, els estats membres van acordar un fons extraordinari de recuperació de 750 000 milions d'euros finançat amb endeutament europeu. Els interessos nacionals no van desaparèixer; es va construir un mecanisme per negociar-los davant d'una vulnerabilitat percebuda com a compartida.

Les crisis contemporànies travessen fronteres i sectors amb molta facilitat, però les institucions, els recursos i la confiança no sempre circulen a la mateixa velocitat. Aquí apareix la paradoxa que hi ha darrere de moltes de les notícies que veiem aquests dies: precisament quan la interdependència ens fa necessitar més cooperació, la inseguretat pot fer més difícil construir-la.

Interpretar les tensions actuals exigeix, per tant, mirar més enllà del volum de les protestes. Importa si els desacords troben procediments creïbles, si els costos es poden negociar i si les persones mantenen capacitat d'influir en les decisions. El senyal d'alarma no és que hi hagi conflicte, sinó que desapareguin els canals creïbles per transformar-lo.

Leonard Glab Frontera, Researcher at G-LAB-2B and Associate Professor at UPF, Universitat Pompeu Fabra

Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.