Les alertes i les emergències acostumen a associar-se a catàstrofes naturals, però una contaminació per salmonel·la en un menjador escolar, un brot de listeriosi en un centre sanitari o la presència de toxines estafilocòcciques en un plat preparat requereixen una resposta igualment ràpida i coordinada.
En qualsevol crisi alimentària, l'èxit de la intervenció depèn de dos pilars fonamentals: la contenció epidemiològica i la comunicació de crisi a la ciutadania.
Quan l'enemic s'asseu a taula
Segons l'EFSA i l'ECDC, cada any es notifiquen uns 5 000 brots d'origen alimentari a la Unió Europea.
A Espanya, segons dades del Centre Nacional d'Epidemiologia, es registren més de 800 brots anuals, principalment a la restauració i a l'àmbit domèstic. Els ous i els plats preparats són els principals vehicles de patògens com bacteris del gènere salmonel·la o virus com el norovirus. Tanmateix, els riscos més greus provenen d'amenaces com Listeria monocytogenes o el botulisme.
Una alerta pot originar-se en qualsevol punt de la cadena alimentària. Com que els aliments s'introdueixen en l'àmbit privat, la percepció de vulnerabilitat es dispara immediatament i en aquestes circumstàncies: la immensa majoria de la població admet que introdueix canvis en la preparació i el consum d'aliments.
Immobilitzar el producte soluciona només la meitat del problema; l'altra meitat requereix gestionar la percepció del risc.
Quan la comunicació falla (o encerta)
La història recent de la seguretat alimentària a Espanya ofereix exemples clars de l'impacte de la gestió comunicativa.
Com a exemples del cost de la lentitud i la fragmentació, trobem el brot de l'estiu de 2019 de listeriosi per carn entatxonada de Magrudis (carne mechada) a Andalusia —amb més de 200 afectats, diverses defuncions i avortaments—, que va evidenciar els perills d'una comunicació tardana.
També cal recordar precedents com la crisi de les vaques boges o la crisi del cogombre, que va marcar un abans i un després en la gestió i comunicació d'alertes alimentàries europees.
Contràriament, com a exemple de l'eficàcia de l'acció preventiva, cal destacar l'alerta per sospita de botulisme en truites de patates envasades l'estiu de 2023, on la rapidesa dels avisos oficials i la retirada cautelar de productes van evitar un escenari de crisi més ampli.
Perill i risc: una distinció clau que no sempre s'explica
Agències com l'EFSA o l'AESAN diferencien entre perill i risc. El perill és l'agent intrínsec (per exemple, la listèria), mentre que el risc és la probabilitat que es produeixi un dany segons l'exposició i la vulnerabilitat de la persona.
L'avaluació dels riscos ens permet segmentar els missatges i protegir de manera prioritària els col·lectius vulnerables (gent gran, embarassades o persones immunodeprimides).
Què és clau transmetre a la població i com gestionar-ho
L'objectiu és protegir la salut pública minimitzant l'alarma innecessària mitjançant aquestes pautes:
-
Què ha passat i què s'està fent: Explicar el problema sense amagar dades, admetre les incerteses pròpies de l'inici d'una investigació i detallar les accions de control immediates (ex. immobilització de lots).
-
Identificació exacta del perill: nom del producte afectat, marca comercial, número de lot i data de caducitat.
-
Instruccions d'acció clares: Què ha de fer el consumidor si té el producte a casa (no consumir-lo, retornar-lo) i quins símptomes han de motivar una atenció mèdica.
En tot cas, la gestió de la comunicació ha de ser proactiva, centralitzada (una veu única i autoritzada de l'administració) i constant. A més a més, cal actualitzar la informació a mesura que avança la investigació.
El llenguatge: què utilitzar i què evitar
En una crisi alimentària, la forma de comunicar és tan crucial com la gestió tècnica. Cal fugir de dos extrems perillosos: el sensacionalisme, que genera un pànic desproporcionat, i el tecnicisme burocràtic, que distancia i confon la població.
Què cal utilitzar?
-
Frases curtes i una veu activa: missatges directes i fàcils de recordar (per exemple, “No consumeixi aquest lot” en lloc de “Es recomana abstenir-se de la ingesta”).
-
Un to empàtic i transparent: reconèixer la preocupació de la ciutadania i explicar amb claredat el que se sap i el que encara s'està investigant.
-
Crides a l'acció concretes: indicar clarament les instruccions de devolució o de consulta mèdica.
Què cal evitar?
-
Minimitzar el risc: intentar treure importància als fets resta credibilitat institucional i augmenta la desconfiança.
-
Especulacions i supòsits: difondre dades no verificades o hipòtesis no confirmades per la ciència.
Els mitjans de comunicació han d'actuar com a aliats estratègics, traslladant la informació oficial de manera visual, rigorosa i accessible per a tota la ciutadania.
Falses notícies i desinformació: l'altra pandèmia
Davant de falsos remeis o teories conspiratives, les institucions han d'escoltar activament les xarxes socials, publicar seccions de preguntes freqüents (FAQ) i desmuntar mites ràpidament amb evidència científica.
Precisament, aquí és on rau l'aportació de la ciència. L'epidemiologia, la microbiologia i la tecnologia dels aliments proporcionen el rigor necessari. Traduir aquesta evidència en recomanacions de comportament clares i entenedores converteix la ciència en un escut eficaç per a la població.
Una crisi alimentària finalitza quan la ciutadania comprèn el risc i sap com actuar. La comunicació clara no és un mer complement, sinó una intervenció de salut pública indispensable.
Aquest article forma part d'una sèrie dedicada a comprendre millor els riscos, les crisis i les emergències, així com el paper clau de la comunicació per enfrontar-los. És fruit de la col·laboració amb la Càtedra Universitat de Barcelona-Diputació de Barcelona sobre Comunicació clara aplicada a les Administracions Públiques.![]()
Nadia San Onofre Bernat, Assistant Professor, Faculty of Health Sciences, Universitat Oberta de Catalunya (UOC), UOC - Universitat Oberta de Catalunya; Alicia Aguilar Martínez, Professora dels Estudis de Ciències de la Salut, UOC - Universitat Oberta de Catalunya y Juanjo Cáceres, Profesor colaborador de la Universitat Oberta de Catalunya, UOC - Universitat Oberta de Catalunya
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.

