EL OBRERO PERIODISMO DE DATOS
18 sept 2026 | Actualizado 11:49 CEST
PERIODISMO DE DATOS
Les vagues generals de la democràcia i l'evolució del mercat laboral (1977‑2026)
Wikimedia Commons, CC BY

La fi del franquisme va comportar canvis profunds en les relacions laborals a Espanya, que van evolucionar des d'un context totalment autoritari, emmarcat en el “Sindicat Vertical”, fins al reconeixement constitucional dels sindicats i les patronals com a principals actors de la negociació col·lectiva.

Durant la Transició (1977-1982), els agents socials van impulsar un procés de concertació social amb l'objectiu d'afavorir la consolidació de la democràcia espanyola i intentar mitigar la greu crisi econòmica que va començar el 1977. Aquesta crisi va tenir l'origen en una crisi de sobreproducció i en el fort augment dels preus del petroli que, a Espanya, va disparar els costos de producció i va generar una elevada inflació i atur.

La concertació va servir per garantir la pau social i va permetre assolir acords laborals importants, com ara l'Acord Marc Interconfederal de 1980 (AMI), l'Acord Nacional d'Ocupació (ANE, 1981) o l'Acord Econòmic i Social (AES, 1985).

Tanmateix, a partir del 1987, es va trencar el consens social a causa del gran malestar sindical provocat pels incompliments de la patronal i del Govern, especialment en matèria d'ocupació, així com per les noves condicions de competitivitat que comportava la incorporació d'Espanya a la Comunitat Econòmica Europea (CEE) el 1986. És en aquest context que hem de situar la primera vaga general de la democràcia.

14 de desembre de 1988

La vaga va ser convocada per Comissions Obreres (CC. OO.) i la Unió General de Treballadors (UGT) contra el Govern de Felipe González, i el detonant va ser la proposta del Pla d'Ocupació Juvenil. Aquest preveia contractes temporals amb salaris inferiors per als treballadors més joves. En les seves reivindicacions, els sindicats van exigir la retirada del Pla, la millora de les pensions mínimes i la reducció de la temporalitat laboral.

La vaga del 14 de desembre de 1988 va tenir un èxit de convocatòria notable: el transport públic es va paralitzar, TVE va interrompre la programació habitual i la indústria, la construcció i bona part dels serveis es van sumar a la vaga. Sens dubte, va ser la mobilització amb més impacte polític de la democràcia espanyola. En les negociacions posteriors, el Govern va retirar el Pla Juvenil, va millorar les pensions i va iniciar una nova etapa de concertació amb els sindicats.

La crisi del 92

A principis de la dècada de 1990 s'observen els primers símptomes d'una nova recessió econòmica. Si bé l'entrada d'Espanya a la CEE va impulsar el creixement econòmic del país, factors posteriors, com ara la Primera Guerra del Golf, la crisi del sistema monetari europeu i la caiguda de la producció industrial a Espanya després d'anys de bonança, van empitjorar els indicadors de creixement econòmic.

L'efecte sobre l'ocupació va ser immediat i, en poc més de dos anys (1992-1993), les xifres d'atur van tornar a superar el 20 %. Mentrestant, a Europa, els països membres de la Comunitat Econòmica Europea negociaven la signatura del Tractat de Maastricht, que transformaria l'antiga CEE en la Unió Europea. Un cop signat l'acord, el febrer de 1992, el Govern, la patronal i els sindicats van intentar reprendre el diàleg social.

Les vagues del 94 i el 97

Tanmateix, la negociació va fracassar. La reforma de l'Estatut dels Treballadors aprovada el 1994, entre altres mesures, va legalitzar les empreses de treball temporal (ETT) amb l'objectiu de facilitar mà d'obra flexible per cobrir necessitats temporals d'ocupació. Aquesta reforma es va dur a terme sense el consens suficient i amb el suport únicament del PSOE i de la dreta parlamentària. Un cop més, el descontentament social es va manifestar amb una vaga general el gener de 1994.

Aquesta vaga va ser convocada per CC. OO. i UGT per denunciar la generalització dels contractes temporals i l'excessiva flexibilització del mercat laboral. Tot i que el seguiment de la convocatòria va ser inferior al del 1988, va tenir una àmplia participació en el sector industrial i en el transport públic. El Govern va mantenir els aspectes essencials de la reforma i la mobilització va consolidar la ruptura entre el PSOE i els sindicats majoritaris.

La reforma laboral de 1997, impulsada pel Govern de José María Aznar i subscrita per la patronal (CEOE), CC. OO. i UGT, va suposar un punt d'inflexió en el mercat de treball. L'acord va reduir la temporalitat laboral mitjançant la creació d'un nou model de contracte indefinit (per als nous contractats), amb una indemnització per acomiadament inferior, fixada en 33 dies per any treballat, amb un màxim de 24 mensualitats.

Vagues del segle XXI

El maig de 2002, el Govern d'Aznar va reformar novament el mercat laboral (aquesta vegada sense un acord previ amb els sindicats) amb l'aprovació del Reial Decret Llei 5/2002, que modificava el sistema de protecció per desocupació.

CC. OO. i UGT van convocar la vaga general del 20 de juny de 2002 en considerar que el Reial Decret Llei (conegut com el decretazo) facilitava i abaratia l'acomiadament, i retallava els drets i les prestacions dels treballadors. La vaga va tenir un impacte polític important i, un cop finalitzada, el Govern va iniciar negociacions i va modificar finalment alguns dels aspectes més polèmics de la reforma.

L'any 2006, els agents socials i el Govern de José Luis Rodríguez Zapatero van acordar una nova reforma del mercat de treball amb l'objectiu de reduir la temporalitat i incrementar la contractació indefinida. Tanmateix, a partir del 2010, els efectes de la crisi financera internacional (2008-2015) van obligar el Govern a implementar un conjunt de polítiques d'austeritat, que van comportar la reducció dels salaris dels funcionaris, la congelació de les pensions i la retallada de les inversions públiques. En aquest context polític, el juny de 2010 es va aprovar una nova reforma laboral.

La vaga del 29 de setembre de 2010 va ser convocada per CC. OO. i UGT per rebutjar la flexibilització del mercat laboral impulsada per la nova reforma, però també per protestar contra les polítiques d'austeritat imposades per la Comissió Europea i els mercats internacionals, i posteriorment aplicades pel Govern de Zapatero. El seguiment de la vaga va ser desigual i el Govern no va retirar cap de les mesures presentades. Uns mesos després, el president Zapatero va convocar eleccions generals que portarien Mariano Rajoy a la presidència del Govern el desembre de 2011.

Nova reforma i rescat europeu

La Reforma laboral de 2012 aprovada pel Govern de Rajoy va suposar un canvi substancial de la normativa laboral a Espanya en un context polític molt complex. Aquell mateix any, l'economia espanyola va ser intervinguda per l'Eurogrup i, de facto, per la Comissió Europea, mitjançant el rescat del sistema bancari espanyol per un import màxim de 100 000 milions d'euros.

Pancartes amb crides a la vaga general del 14 de novembre de 2012 a Valladolid.
Crides a la vaga general del 14 de novembre de 2012 a Valladolid. Gallowolf/Wikimedia Commons, CC BY

Tanmateix, aquesta reforma no només va ser conseqüència dels efectes de la crisi financera, sinó que també va respondre a un context econòmic en què la patronal insistia a assenyalar l'excessiva regulació de la contractació i l'extrema rigidesa de l'acomiadament com els principals problemes del mercat de treball espanyol.

Enmig d'aquest panorama, els sindicats CC. OO. i UGT van convocar dues jornades de vaga general: una el 29 de març i una altra el 14 de novembre de 2012. L'objectiu era intentar pressionar el Govern perquè revertís les mesures més dures de la reforma del 2012, especialment les que facilitaven l'acomiadament i la reducció dels salaris dels treballadors. Tot i que el seguiment de les vagues va ser molt elevat, la reforma no va ser derogada i va marcar el punt àlgid del descontentament social durant el període de crisi comprès entre el 2008 i el 2015.

Vaga per l'habitatge

A diferència dels governs de Zapatero i Rajoy, durant els quals es va produir una ruptura de la negociació col·lectiva com a conseqüència de la duresa de la crisi i de les polítiques d'austeritat, el Govern de Pedro Sánchez (2018-2026) va poder recuperar el diàleg amb els sindicats en àmbits tan diversos com la qualitat de l'ocupació (salaris més elevats, menys temporalitat, nivell formatiu més alt), els Expedients de Regulació Temporal d'Ocupació (ERTO) durant la covid-19, la pujada del salari mínim, la millora de les pensions i la reforma laboral de 2022. Aquesta dinàmica política explica l'absència de vagues generals i constitueix un fet excepcional en comparació amb els governs anteriors.

D'altra banda, després de la pandèmia, la dificultat d'accés a l'habitatge s'ha convertit en un dels grans problemes de la societat espanyola. El fort augment de la demanda, com a conseqüència d'un creixement demogràfic intens, juntament amb una oferta insuficient i una forta especulació del mercat, han impulsat un augment important dels preus. Fins al punt que s'ha anat configurant una crisi d'accessibilitat residencial que pràcticament ha fet desaparèixer l'oferta d'habitatge assequible del mercat.

És en aquest context de crisi residencial que cal situar la vaga general de l'11 de novembre de 2026, convocada pel Sindicat de Llogateres i secundada per CC. OO. i UGT, amb l'objectiu de conscienciar els poders polítics i la ciutadania sobre una crisi social que impedeix als joves desenvolupar amb normalitat els seus projectes de vida, començant per disposar d'un habitatge propi a un preu d'acord amb la seva capacitat adquisitiva.

Per tant, ens trobem davant d'un fet històric molt rellevant, ja que aquesta serà la primera gran vaga general el motiu principal de la qual no serà el rebuig a una reforma laboral ni a una política de retallades salarials, sinó que respondrà a l'augment desmesurat dels preus de l'habitatge i a les enormes dificultats d'emancipació dels joves espanyols.

Víctor Climent Sanjuán, Profesor Titular de Sociología, Universitat de Barcelona

Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. 

Hacemos el periodismo
que la sociedad necesita:
¡Tú lo haces posible!

El periodismo verdaderamente independiente no responde a intereses corporativos ni políticos; responde únicamente a sus lectores. Para seguir investigando, destapando realidades incómodas y garantizando una información rigurosa, libre de censura y con firmes valores sociales, necesitamos tu apoyo.

Cada aportación económica es el escudo que protege nuestra libertad y la garantía de que las historias que importan sigan saliendo a la luz. Apoya hoy nuestro proyecto y defiende un periodismo libre.

 

*Si deseas hacer una donación a EL OBRERO a través de tarjeta de crédito (o cuenta bancaria asociada a Paypal), desde cualquier país del mundo, puedes hacerlo con el sistema de pago seguro PAYPAL, en el enlace "¡Apóyanos y dona!". Es muy sencillo operar con PAYPAL, y totalmente seguro. Paypal no comparte tus datos de cuenta o tarjeta con terceros, ni con EL OBRERO. En el último paso, Paypal te generará un recibo del pago efectuado. Muchas gracias por tu apoyo. Para cualquier duda, escríbenos a Esta dirección de correo electrónico está siendo protegida contra los robots de spam. Necesita tener JavaScript habilitado para poder verlo..

Log in or Sign up