Cada ciutadà s'orienta en política amb una brúixola pròpia, feta de valors, interessos i experiències. Què passa quan el partit que sol votar retira els seus candidats per afavorir-ne un altre? Les últimes setmanes han redibuixat el mapa sobre el qual es mouen aquestes brúixoles.
El 16 d'octubre, el PSOE i les formacions del Frente Amplio (entre les quals IU, Sumar i Más Madrid), juntament amb altres forces, van acordar presentar-se al Senat en 43 províncies sota el nom de Senado de Progreso. Deu dies després, el PP i Vox van anunciar el seu propi pacte, presentat com una resposta a l'aliança de l'esquerra. L'endemà, el PSC i els Comuns van acordar concentrar candidatures a Girona, Tarragona i Lleida. De cara a les eleccions del 29 de novembre, les opcions de vot ja han canviat.
Els blocs s'allunyen mentre els partits que els integren troben motius per acostar-se. Negocien, cedeixen posicions i comparteixen candidatures enmig de discursos que endureixen la confrontació. La cooperació s'ha convertit en una de les expressions més visibles de la competència pel poder.
Pactes polítics que desorienten el ciutadà
A Girona o Tarragona, un votant habitual del PP veurà que el seu partit ha retirat les candidatures al Senat per afavorir Vox. En aquestes províncies i a Lleida, els Comuns han fet el mateix en favor del PSC, i els socialistes s'han compromès a facilitar que el Parlament designi un senador autonòmic a proposta dels Comuns.
A València i Cadis, dues de les sis províncies on Vox es retira, la formació ha proposat candidats que figuren com a “independents” a les llistes del PP; alguns han ocupat càrrecs a Vox o hi han treballat.
Els pactes superposats creen una boira informativa per al ciutadà: les sigles de la papereta no basten per saber qui proposa cada candidat, quines concessions s'han negociat i a qui es poden exigir responsabilitats. Com més complexes són les aliances, més valor adquireix la transparència. La seva solidesa es comprovarà després del 29N, quan els socis hagin de resoldre desacords i complir el que s'ha pactat.
Els tres cinquens del Senat condensen la paradoxa
Aquesta majoria és necessària per proposar quatre dels dotze magistrats del Tribunal Constitucional, que decideix, entre altres coses, si les lleis respecten la Constitució. En un Senat polaritzat, els partits tenen incentius per sumar aliats fins a assolir-la o, almenys, superar els dos cinquens i conservar capacitat de bloqueig.
La coordinació entre afins reforça totes dues posicions, però si cap bloc no arriba sol als tres cinquens, caldrà buscar suports més enllà del propi bloc. La polarització, doncs, redistribueix els incentius per cooperar: els reforça entre els qui ja se senten pròxims i dificulta els acords entre adversaris.
Les regles electorals n'expliquen una part
Les regles electorals n'expliquen de fet una part d'aquestes aliances polítiques. A les províncies peninsulars s'elegeixen quatre senadors i cada elector marca fins a tres noms: la candidatura més votada acostuma a obtenir tres escons i la segona, un. Concentrar suports pot canviar el repartiment. La professora de Ciències Polítiques Sona Nadenichek Golder va trobar, en un estudi de vint democràcies parlamentàries, que la proximitat ideològica, la polarització i determinades regles electorals, com ara, afavoreixen les coalicions preelectorals.
La psicologia social hi afegeix una conseqüència menys intuïtiva. Segons una revisió sobre cooperació i conflicte entre grups, certs mecanismes que reforcen la confiança dins d'un grup poden intensificar l'enfrontament amb els altres. Cooperar amb els nostres ens pot convertir en adversaris més organitzats. És un mecanisme diferent del càlcul electoral, però ajuda a entendre com conviuen la cohesió interna i la confrontació externa.
La perspectiva de Sèrbia
Fora d'Espanya, Sèrbia ofereix una altra perspectiva. No es tracta de comparar règims, sinó mecanismes: què permet que la cooperació arribi més enllà del propi camp. Les protestes per l'ensorrament de la marquesina de l'estació de Novi Sad, que va causar setze morts, van donar pas a un moviment estudiantil amb suports ideològicament diversos davant del poder d'Aleksandar Vučić i el seu partit, que governaven des de feia més d'una dècada.
El 25 d'octubre, la Llista Estudiantil va obtenir el 53,01 % dels vots, segons l'escrutini complet difós el 2 de novembre per la comissió electoral, i 140 dels 250 escons, d'acord amb el repartiment publicat aleshores. La coalició opositora Narodna Srbija havia retirat la candidatura per donar-li suport.
El context serbi, marcat per l'autoritarisme competitiu (un règim que celebra eleccions, però en condicions desiguals), és profundament diferent de l'espanyol. Allà també hi havia un adversari comú. La diferència rau en l'abast de la cooperació: el moviment va connectar amb votants favorables i contraris a la integració europea. Un estudi publicat abans de les eleccions, identifica com a factors d'aquesta convergència el caràcter apartidista, l'organització participativa i les demandes d'integritat institucional. Votants amb brúixoles molt diferents van trobar un mateix nord. Queda per veure si aquesta convergència resisteix la tasca de governar.
Per què alguns objectius travessen les fronteres polítiques i d'altres les reforcen? El marc ECOOPx, desenvolupat pel centre de recerca G-LAB-2B per analitzar la cooperació en situacions de crisi i conflicte, proposa dues nocions útils per pensar-hi: la urgència, que empeny a coordinar-se davant de terminis decisius, i la ressonància, que indica fins on arriben les preocupacions compartides i a qui mobilitzen.
Vist així, els pactes espanyols responen sobretot a la urgència electoral i busquen mobilitzar electorats propers. A Sèrbia, la urgència va venir de la crisi institucional, i les demandes de justícia i responsabilitat van ressonar més enllà de les divisions ideològiques. Potser la cooperació arriba més lluny quan defensa alguna cosa que també importa als qui pensen diferent. Perquè duri, però, calen després confiança i capacitat per gestionar discrepàncies.
Cooperar per competir el poder
Els pactes electorals mostren que els partits saben cooperar per competir pel poder. El repte democràtic és traslladar aquesta capacitat a la resolució de problemes compartits i a acords que serveixin els ciutadans, fins i tot quan cal entendre’s amb els adversaris polítics.
Espanya coneix aquest camí: el 1977, amb la democràcia per consolidar i en plena crisi econòmica, els Pactes de la Moncloa van reunir el Govern i els principals partits al voltant d'objectius que cap d'ells no podia assolir sol. Cada ciutadà conserva la seva brúixola i comparteix el territori amb els qui s'orienten d'una altra manera.
Què hauria de canviar perquè cooperar amb els qui pensen diferent resultés tan atractiu com cooperar enfront d'ells?
Potser no caldria gaire: que l'adversari deixés de ser un enemic i tornés a ser un interlocutor. Que un acord es mesurés pel que resol, no per qui deixa fora. I que el ciutadà sabés què vota. La resta són escons.![]()
Leonard Glab Frontera, Researcher at G-LAB-2B and Associate Professor at UPF, Universitat Pompeu Fabra
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.

