Construir un món literari des dels corredors de la Universitat

La Universitat de Barcelona i el seu edifici històric han aparegut sovint a les pàgines de poetes i narradors. En vam recollir una bona selecció al volum Mons secrets, commemoratiu dels 150 anys de la fundació de l'edifici —que no de la Universitat, de la qual enguany celebrem el 575è aniversari. Un dels períodes més ben representat és el de la guerra civil i la postguerra.

Ara bé, si hem de començar pel principi, crida especialment l'atenció el text més antic de tots, el de l'estudiant Joan Maragall, que, a les seves Notes autobiogràfiques (1885), descriu la primera vegada que va entrar en aquell temple laic, l'octubre de 1879, i fins a quin punt es va meravellar del que hi va trobar:

Tremolant jo d'emoció vàrem entrar en lo vestíbul de la Universitat i vaig dir somrient amb tot candor a mon company: “Entro per primera vegada en lo temple de la sabiduria” (…) tot això fou per mi com una terra de promissió, com si entrés en ma pàtria després d'una absència casi immemorial, i respirant àvidament aquella atmosfera de joventut e intel·ligència, sol, i tot commogut, anava avançant tímidament i amb dificultat entre aquells grups bulliciosos, pensant que dintre molt pocs dies jo també en formaria part i que també riuria i cridaria rodejat dels companys que mon cor jove necessitava.

Del període de la guerra cal destacar especialment el Dietari de la República i de la Guerra Civil (1933-1939), de Ferran Soldevila, on descriu amb cruesa els bombardejos sobre l'edifici històric. Aquest fragment és del 3 de gener de 1939, vint-i-tres dies abans que les tropes franquistes entressin a Barcelona:

Pati de Dret. La bomba ha destrossat unes quantes llambordes i ha fet un sot no gaire gran ni gaire profund. Algunes columnes i la paret estan aclivellades per la metralla i pels trossos de llamborda. Per aquella banda, ni ajaient-se a terra no s'hauria pogut salvar ningú. En canvi, dins les aules, hom no hauria rebut sinó ferides causades pels vidres. En una taula hi ha un cairell de vidre, clavat, dret. No cal dir que tots els papers que havien posat aquests darrers dies, treballant-hi hores i hores, substitució dels vidres, han estat esbotzats. Però aquí la víctima vivent és un xiprer. El van plantar, amb uns quants més, en reformar el pati. Havia crescut força i molt bé. L'esclat de la bomba l'ha tallat, millor dit, l'ha esqueixat. Resta abatut.

“El bello edificio me conmovió”

Entrada la postguerra, el primer text castellà és el d'una joveníssima Carmen Laforet. De la mà d'Andrea, protagonista de la seva primera novel·la, [Nada](https://ca.wikipedia.org/wiki/Nada(llibre))_ (1945), ens acompanya de l'estació de França a la casa de la seva família, al carrer Aribau. En passar pel davant de la Universitat, ens indica:

El coche dio la vuelta a la plaza de la Universidad y recuerdo que el bello edificio me conmovió como un grave saludo de bienvenida.

La majoria dels escriptors –narradors i poetes— a l'hora d'inspirar-se s'han sentit seduïts sobretot pel Pati de Lletres de l'edifici històric (tot i que també hi apareixen les aules, la capella, el bar, els jardins, l'Aula Magna, el Paranimf, els passadissos, les biblioteques o el rectorat), i més d'un descriu anècdotes relacionades amb l'entrada de la policia —dels grisos— durant la dictadura. A Estudi en lila (1987), Maria Antònia Oliver narra que, en plena assemblea d'estudiants:

De sobte entraren al pati quatre gegants vestits de gris, amb la cara coberta i brandant les porres. El pati era desert, les plantes dels jardinets blanques de papers. Els quatre grisos, com blocs de granit monolítics, sense esquerdes, avançaven cap a mi. Jo devia arrencar a córrer espaordida cap a un passadís interior, perquè sentia crits, insults, patacs, corredisses, amagada no sé com davall una taula d’una aula buida.

Uns altres estudiants van llançar dos policies a l'estany del pati, com descriu Anna Maria Moix a Walter, ¿por qué te fuiste? (1973):

Y un estruendo, como un galopar de caballos aproximándose por los pasillos que conducían al patio. Los cascos deslumbraban, bajo el sol que blanqueaba los uniformes grises, las copas de los árboles alrededor del pequeño estanque donde arrojaron a un policía. El casco quedó flotando, entre los nenúfares, y la porra se hundió, pero subió a la superficie. Los pececillos rojos. Al grito de María Antonia procedente de los altavoces, al agua, al agua, vi cómo arrojaban a otro policía al estanque.

De la Sorbona a la Universitat de Salamanca

La universitat i la literatura, o les lletres, per emprar un terme més general, constitueixen un binomi de llarg recorregut. Podem resseguir-lo des de la fundació de les universitats medievals. Ramon Llull fa referència, a la seva autobiografia, la _Vida de mestre Ramon, a les lliçons que va impartir a la Sorbona l'any 1287, i també en altres estades posteriors. En català cal esmentar Jacme d'Agramont, metge i mestre a l'Estudi General de Lleida, que l'any 1348 va escriure el _Regiment de preservació de pestilència per ajudar els seus conciutadans a prevenir-ne el contagi, i que en va ser víctima, ell mateix, l'any següent.

Els conceptes d'universitat i literatura són sovint indeslligables dels de llibertat de pensament i de criteri. En tenim nombrosos exemples, des de fra Lluís de Lleó, represaliat per la Inquisició, i el seu “como decíamos ayer”, fins a l'oposició activa contra el feixisme durant la Guerra Civil i la postguerra. Entre aquests, un dels més coneguts és el de Miguel de Unamuno, que, el 12 d'octubre de 1936, al paranimf de la Universitat de Salamanca, davant d'una àmplia representació de dirigents i soldats franquistes, va pronunciar el seu mític, i mitificat, discurs de “venceréis, pero no convenceréis” (o, segons el manuscrit on va prendre notes, “vencer no es convencer”).

Els exemples són molts, des de les darreries del XIX fins a l'actualitat. A l'antologia Mons secrets n'hi ha una bona tria, que ofereix visions molt variades de la universitat, però sempre complementàries.

Noemí Montetes-Mairal y Laburta, Professora de Literatura Espanyola, Universitat de Barcelona i Joan Santanach Suñol, Professor

Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.