De la dana a la reforma institucional: per què Espanya reforça ara la protecció civil

Més enllà de la tragèdia humana, l'episodi va obrir un debat institucional: disposa Espanya d'una estructura administrativa prou preparada per coordinar emergències de gran escala?

Aquesta pregunta ajuda a entendre una decisió recent del Govern espanyol. El Consell de Ministres va aprovar el 21 d’abril de 2026 la creació de la Secretaria General de Protecció Civil i Emergències, en substitució de l'anterior Direcció General, com a pas intermedi cap a una futura Agència Estatal de Protecció Civil. La qüestió no és només organitzativa: per què s'eleva ara el rang institucional de Protecció Civil i què canvia realment amb aquesta reforma?

El rang d'un òrgan condiciona la coordinació

En l'organització de l'Administració General de l'Estat, el rang d'un òrgan no té un significat merament formal. Condiciona la seva posició jeràrquica, la seva capacitat d'interlocució i el marge per coordinar polítiques públiques.

Una Direcció General s'integra en una estructura ministerial més dependent; una Secretaria General ocupa una posició superior i disposa, almenys en termes administratius, d'una major capacitat per participar en decisions estratègiques i mobilitzar recursos.

Això té conseqüències en una matèria com la protecció civil. Les catàstrofes naturals no respecten fronteres administratives. Una dana pot afectar simultàniament diversos municipis; un incendi forestal pot travessar el límit entre dues CC. AA.; una successió de borrasques pot generar emergències simultànies en territoris molt diferents. En aquests supòsits, l'autoritat encarregada de coordinar la resposta necessita una posició institucional suficient per relacionar-se amb ministeris, governs autonòmics, entitats locals i societat civil.

L'experiència valenciana confirma que la Llei 17/2015, de 9 de juliol, del Sistema Nacional de Protecció Civil presenta marge de millora pel que fa a la configuració d'estructures amb autoritat real i capacitat operativa permanent, especialment en contextos en què la gestió dels temps de prealerta, alerta i resposta davant la crisi resulta determinant per salvar vides.

València com a catalitzador

La dana de València no va originar per si sola la reforma, però sí que va accelerar una discussió que ja existia. Som davant d'un canvi de paradigma. Històricament, la gestió d'emergències operava sota la premissa de l'excepcionalitat: una anomalia que requeria una resposta i un posterior retorn a la calma. Avui, aquesta lògica ha estat superada.

Entre el 10 de novembre de 2025 i el 9 de febrer de 2026, Espanya va afrontar 76 episodis catastròfics comunicats al Centre Nacional de Seguiment i Coordinació d'Emergències (CENEM). Aquests episodis, provocats majoritàriament per les successives borrasques que van afectar la península, van obligar a activar plans autonòmics de protecció civil en 14 comunitats autònomes i a la ciutat de Ceuta. Aquesta realitat confirma que la “nova normalitat” exigeix estructures nacionals capaces d'afrontar riscos cada vegada més intensos.

La saturació dels serveis d'emergència, la dificultat per compartir informació en temps real entre administracions, els problemes de cooperació entre diferents nivells territorials i el debat sobre els temps d'alerta van posar de manifest que la resposta institucional depèn no només dels mitjans materials disponibles, sinó també de l'arquitectura organitzativa sobre la qual s'articula la gestió de la crisi.

Més enllà de la reforma administrativa

Cal formular-ho amb cautela. No es tracta d'afirmar que un canvi de rang hauria evitat per si sol la tragèdia. Cap reforma administrativa elimina el risc. I convé repetir-ho: el risc zero no existeix.

Però les crisis revelen debilitats que, en temps ordinaris, poden passar desapercebudes i, efectivament, l'experiència valenciana va situar en primer pla una qüestió incòmoda: el pluralisme polític i l'alternança en el poder constitueixen un pilar de tota democràcia. Per tant, la contesa electoral és plenament legítima. Tanmateix, en l'àmbit de la gestió dels riscos convé preservar una distància prudent respecte de la polarització i del tacticisme electoral, ja que desvien l'atenció del que hauria de ser prioritari: el bé comú.

Per aquesta raó, la creació d'un organisme d'emergència d'àmbit nacional pot representar un avenç institucional, sempre que la seva activitat es caracteritzi per una lleialtat institucional sòlida i bidireccional, projectada sobre el conjunt de les administracions públiques. I, d'una manera particular, sobre les relacions de confiança mútua entre l'Administració General de l'Estat i les CC. AA.

Igualment, el funcionament adequat d'aquestes estructures exigeix una dotació suficient de personal tècnic qualificat i independent, capaç d'actuar amb criteris professionals i continuïtat operativa.

Convergència amb el model europeu

El pas que fa Espanya no constitueix una anomalia: el sistema nord-americà s'articula a través de la Federal Emergency Management Agency (FEMA); a Itàlia, l'organisme estratègic sota la Presidència del Consell de Ministres és el Dipartimento della Protezione Civile; i a Alemanya, l'autoritat federal encarregada de la protecció de la població i l'auxili davant catàstrofes és el Bundesamt für Bevölkerungsschutz und Katastrophenhilfe.

Preparació davant l'emergència

La dana que va afectar València va evidenciar que els desastres no només posen a prova la capacitat de resposta immediata, sinó també la solidesa institucional prèvia i el grau de preparació de la ciutadania.

Allà on falten anticipació, coordinació, estructures permanents de comandament i una ciutadania responsable, els efectes de l'emergència tendeixen a amplificar-se. La protecció civil no pot dependre exclusivament de la improvisació o de mecanismes activats a última hora, sinó d’una preparació contínua i d'una governança capaç d'actuar abans que el risc es transformi en tragèdia.

En aquest àmbit, el principi de subsidiarietat, que en sentit ampli estableix que un problema ha de ser resolt per l'autoritat més pròxima, adquireix una doble dimensió.

En sentit vertical, exigeix que cada nivell territorial actuï dins les seves competències i capacitats, tot reservant la intervenció estatal per als supòsits en què la magnitud de l'emergència supera la capacitat local o autonòmica.

En sentit horitzontal, reconeix el paper de la societat civil, de les entitats socials i de les persones jurídiques en l'assistència precoç i en l'articulació de xarxes de suport. La combinació d'ambdues formes de subsidiarietat permet una resposta més flexible i propera, en què l'actuació pública i la cooperació social no s'exclouen, sinó que es reforcen mútuament.

Juan José Guardia Hernández, Profesor lector de Derecho Administrativo, Universitat de Barcelona

Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.